Terrassa es va fer ciutat a l’inici de l’últim terç de segle XIX. Va adquirir massa crítica, més per la seva projecció econòmica que pel seu pes demogràfic. Un grup de nous emprenedors, gent vinguda de fora, del camp, o personatges laterals en la primera onada d’industrialització, havien pres el relleu de l’activitat econòmica. Aquestes persones van fundar l’Institut Industrial el 1873. Poc després, el 1877, constituïren la Caixa de Terrassa, el Banc de Terrassa el 1881, organitzaren la famosa Exposició local de 1883, el 1886, fundaren la Cambra de Comerç i posteriorment l’any 1900 la Mútua de Terrassa. Eren, sens dubte gent d’empenta a les seves indústries. Moltes d’elles, estaven destinades a ocupar el paisatge econòmic terrassenc durant un segle. El seu esperit d’iniciativa transcendia però l’àmbit particular i posaren les bases del que ha estat la veritable enginyeria institucional de la ciutat. La diferència de ciutats  madures com Terrassa, Sabadell, Reus o Mataró és que han comptat amb aquesta base institucional per vertebrar les seves ciutats.

L’Institut Industrial era la fusió d’antigues corporacions com el “Gremi de Fabricants” o La Asociación para la compra y venta de desperdicios de Lana”. Representava el sector tèxtil, i parlar de tèxtil a Terrassa, és parlar de la llana. S’unien per defensar interessos industrials mancomunats, però també s’unien per intervenir en els afers de la ciutat i, sobretot, per influir en els àmbits de decisió econòmica. Eren empresaris molt diferents, per procedència i per solvència. Naixia una institució  destinada a aplegar, amb el pas dels anys, gent molt diferent. Grans industrials veritables referents en la burgesia catalana. Petits i mitjans empresaris, amb tantes històries d’èxits com fracassos. Bons i mals gestors. Homes perspicaços pel negoci o gent amb limitada visió estratègica. Empresaris de dretes, empresaris molt de dretes, altres de catalanistes, altres amb una sensibilitat social extraordinària, fins i tot,  republicans moderats. Alguns grans mecenes i benefactors socials, alguns cultes, altres barroers i ostentosos. En qualsevol cas, L’Institut Industrial ha estat acompanyant la història econòmica de Catalunya com un símbol per la ciutat i pel país. Un símbol de la presència tèxtil catalana al conjunt d’Espanya,  i també com un pont de connexió amb les ciutats llaneres angleses, amb els Roubaix, i Tourcoing francesos,  amb els Biella o els Prato italians. Lògicament, l’Institut Industrial ha rebut també mirades hostils, especialment d’aquells que identificaven  els homes de l’Institut com l’altra banda de la dicotomia social que, convenien, era a l’origen de tots els mals.

Els escenaris en que s’ha mogut l’Institut Industrial al llarg d’aquests 128 anys d’existència han estat lògicament canviants. Ha viscut les grans onades modernitzadores dels anys de traspàs del  segle XIX al XX, com l’electricitat, el telèfon o el gas, fins a les grans transformacions actuals de les tecnologies de la informació i la comunicació. Ha viscut canvis importants en les formes de producció, abraçant des de la mecanització precària fins a la plena automatització. En termes de mercat, l’escenari ha estat molt més tancat que obert. Els homes de l’Institut Industrial havien de mirar forçosament cap Espanya, un mercat discret i molt vinculat a les oscil·lacions d’una economia massa depenent del sector primari fins a finals dels anys seixanta. Farem justícia dient que des d’aquests anys, tal i com en donen fe els arxius d’aquesta casa, els industrials terrassencs miraven a Europa i discutien els impactes de la integració comunitària. Afortunadament, el tèxtil d’avui ha canviat en aquest sentit i després de la fortíssima sotegrada dels setanta i dels vuitanta, ha reorientat la seva cadena de valor i ha dedicat els seus millors esforços a consolidar quotes en mercats exteriors. La fama d’economia cíclica del tèxtil ha acompanyat la història de l’Institut, alternant èpoques de bonança, de vegades, de vaques  tan grasses com en els anys de la Guerra Europea, amb èpoques tristíssimes de plans de reconversió i reestructuració que semblaven no tenir fi. L’Institut ha defensat sempre els industrials en aquestes etapes alternes, o bé constituint comissions per aprofitar les oportunitats, com la de 1916 , o bé enviant delegacions a Madrid a explicar als funcionaris de l’autarquia el que era un escandall. Sovint, en l’eufòria i la depressió, el problema ha estat fer quadrar les posicions que adoptava col·lectivament l’Institut amb l’alineament coherent dels seus socis en les seves pràctiques empresarials particulars. Hi ha veritables perles al respecte en la correspondència de dos homes tan rellevants en la història de l’Institut Industrial com foren Josep Badrinas i Josep Biosca.

 

L’Institut Industrial ha estat una institució econòmica que s’ha sabut moure en els diferents escenaris polítics que ha viscut. També en la política ha viscut situacions de vents favorables i d’altres d’adversitat. Políticament però ha mostrat una habilitat notable en l’exercici del “lobby” des dels anys fundacionals fins l’actualitat. Exercir aquesta funció de pressió sobre els governs ha comportat estils i posicionaments molt diferents. La Restauració requeria un estil que Alfons Sala va representar a la perfecció fins el 1919. La República, i en especial la guerra, foren senzillament un parèntesi negre, en el que l’espiral de conflicte que visqué Terrassa des de 1910 esclatà violentíssimament. Els primers del franquisme foren contradictoris. Els homes de l’Institut van haver de fer mans i mànigues per no diluir el  seu patrimoni i la seva funció dintre la Central Nacional Sindicalista, però tot i que van viure algun disgust, van exercir una influència rotunda  en la vida de la ciutat dels quaranta i dels cinquanta i van mantenir una alta penetració en els òrgans decisoris del Règim . En els anys seixanta, la modernització econòmica d’Espanya, les primeres expectatives del Mercat Comú, la culminació de les onades migratòries, la creixent diversificació tècnica i econòmica i la consolidació de Terrassa com un focus de referència antifranquista van tornar ha canviar l’escenari. De fet, els cicles de gran creixement aviat s’esgotaren per a  unes empreses que, estructuralment, estaven molt poc preparades per l’alteració dels mercats internacionals del tèxtil que es produí en els anys setantes. Les grans empreses que havien donat renom al tèxtil terrassenc, les dels socis de referència de l’Institut Industrial, aquelles empreses de cicle integral que semblaven indestructibles pels terrassencs que hi treballaven i pels terrassencs que no hi treballaven però estaven acostumats  a regular els seus horaris per les sirenes de les fàbriques, aquestes empreses que constituïen la quotidianitat dels terrassencs, van tancar. El seu tancament va coincidir, a grans trets, amb la transició política. L’Institut Industrial semblava aleshores una institució més lligada al passat que al futur. A un passat que s’ensorrava, políticament, social i econòmicament. En mig d’aquella convulsió, els homes més lúcids de l’Institut feien pedagogia de les virtuts i necessitats d’una classe emprenedora per a la generació de riquesa col·lectiva. No era fàcil. Ser empresari no estava de moda. L’ambient no els prestava atenció, l’atur creixia escandalosament i el futur econòmic de la ciutat era absolutament incert.

Els anys vuitanta van ser els anys de la represa i la diversificació del teixit econòmic terrassenc. Del monocultiu tèxtil es va passar a una situació més polièdrica, on el “cluster” tèxtil continua jugant un paper destacat però on el procés de terciarització ha transformat la dinàmica econòmica local i l’ha incorporat plenament al mercat de treball de la Regió Metropolitana de Barcelona. Després d’uns anys de desconcert, el pòsit de l’Institut Industrial va permetre el ressorgir de l’organització empresarial de la ciutat. Lògicament, calia ressorgir sobre noves bases,  molt més multisectorials, més obertes socialment perquè molts dels nous emprenedors tenien arrels ben diverses i també sobre bases territorialment  més àmplies perquè les fronteres econòmiques de les ciutats es desdibuixaven. Naixia la Confederació Empresarial de la Comarca de Terrassa, amb noves ambicions, i poc a poc, consolidava un nou estil, oferia múltiples serveis i afirmava un nou lideratge. La  seva represa, la seva capacitat de servei i de projecció més enllà de Terrassa ha estat espectacular, com també ho ha estat la transformació de la pròpia ciutat. La incertesa de l’any 1980 no tenia res a veure amb l’eufòria de l’any 2000. Tanmateix, els canvis han estat molt notables, però tot sembla indicar que, cara al futur, encara seran més intensos.

Avui, el gran repte de la tradició empresarial que enllaça amb l’Institut Industrial és afrontar les oportunitats i les amenaces que implica la societat del coneixement. No és un repte tant diferent al que afrontaren els empresaris de l’Institut mentre escoltaven a Francesc Giralt i Serrà, empresari i intel·lectual, predicar sobre les noves tecnologies de fa un segle. Ara però, els canvis són més ràpids i tenen els límits de la globalitat. Tendencialment, les empreses desplacen la seva cadena de valor de la producció cap el coneixement, usen intensament les tecnologies de la informació i la comunicació i adopten estructures de xarxa. L’Institut Industrial tradicionalment havia estat una xarxa d’empreses unides per una lògica sectorial i territorial. Ara, les noves organitzacions empresarials hauran d’esdevenir xarxa de xarxes, és a dir, hauran d’aglutinar “empreses-xarxa” que mantindran una lògica territorial i sectorial més feble i incrementaran la seva presència global i a la xarxa virtual d’Internet. La pròpia oferta de serveis de les organitzacions empresarials s’està adequant a aquest nou escenari, i cal dir, que la CECOT hi és en una línia d’avantguarda. El progressiu paper central del coneixement i la comunicació en l’entorn empresarial, permetrà generar noves funcions a les corporacions industrials per a aglutinar empreses que, com en els inicis de la segona industrialització que va donar lloc a l’Institut Industrial, no sempre són de capital local, ni estan pilotades per persones vinculades afectivament a la ciutat o a Catalunya. Terrassa, és després de Barcelona, la segona ciutat de Catalunya en recursos humans dedicats a l’economia del coneixement, si seguim els criteris establerts per l’OCDE, el que indica que la ciutat ja ha emprès aquest camí i que està mal posicionada. Sens dubte, vivim i viurem temps definits pel canvi. La funció de catalització, de generació d’ambients favorables a iniciatives emprenedores, d’introducció de les noves tecnologies a les empreses per a que guanyin competitivitat, la funció de connectar universitat i empresa per impulsar dinàmiques d’innovació, serà una part essencial de la missió de les organitzacions empresarials.

Amb la societat del coneixement, apareixeran nous objectius, noves oportunitats, noves maneres de fer ciutat i també de fer negoci. Caldrà fer-ho però,  equilibrant el binomi definit per la competitivitat i la solidaritat. No pot tractar-se d’una dinàmica d’opostos, ha de ser una dinàmica de complementaris. El gran repte dels propers anys serà integrar a Terrassa, a Catalunya,  la gran onada de migració que truca i trucarà a les nostres portes. Hem de dotar-nos dels instruments perquè digerim aquest repte com una oportunitat més que com una amenaça. Ens caldran eines institucionals per a ajustar desenvolupament i cohesió social.  I és en aquest sentit del necessari equilibri entre els valors i la generació de la riquesa, en que la creació de la Fundació Industrial i Comercial és una notícia benvinguda. Suposa donar visibilitat al compromís de l’Institut Industrial amb la Ciutat, amb una Terrassa de solidaritat i de competitivitat. És un punt i seguit a una trajectòria de vertebració de la ciutat, a una aposta per acostar els valors dels emprenedors i els del conjunt de la comunitat. La col·laboració públic – privada  orientada a crear valor públic a Terrassa, ha estat intensa. La creació d’aquesta Fundació reforça aquest estil d’iniciatives que expressen la compatibilitat de defensar legítimament interessos corporatius i emprendre, alhora,  projectes d’alt valor social. Estic convençut que l’activitat de la Fundació estarà a l’alçada de la institució i de les persones que l’han impulsat. D’alguna manera, amb aquesta Fundació, fan que l’Institut Industrial esdevingui també, patrimoni de tota la Ciutat.

Finalment, permetin-me expressar l’agraïment personal per la invitació a pronunciar aquestes paraules i per l’atenció que m’han dispensat. Sàpiguen que per a mi ha estat un distinció impossible d’oblidar. Els felicito per la creació de la Fundació Institut Industrial i Comercial.  Moltes gràcies.